Impactante carta sobre la violencia de género: "Que mi voz se escuche"
Aquesta entrada la dedico a aquest impactant vídeo que no deixarà indiferent a ningú. Aquest és una carta que escriu una de les tantes víctimes de la violència de gènere que hi ha actualment, explicant la seva història amb la intenció de deixar un missatge "que no tengan miedo, que denuncien".
La carta comença dient que fa vint-i-vuit anys que intenta separar-se i acabar amb la situació de maltractaments en la que es troba. Explica en aquest relat les situacions per les que passa al llarg dels anys, les pors, les pallisses, les amenaces contínues per part de la seva parella, la por a denunciar i com a conseqüència perdre els seus fills... totes aquelles situacions per les que passen moltes dones i queden atrapades en el silenci per la por.
Aquesta dona doncs, amb aquest relat el que vol transmetre és que per més dura i difícil que sigui la teva realitat, has de lluitar per sortir d'aquesta situació de violència, has de denunciar. Com diu al final del seu missatge, "té la fe i l'esperança de que tot anirà millorant i que pot ser feliç i hi ha una vida millor que l'està esperant". Així doncs, vol transmetre a totes aquelles dones que passen per la mateixa situació o una semblant que lluitin, que no callin, que poden ser felices i que sempre hi haurà algú disposat a escoltar-les i ajudar-les a sortir d'aquesta situació.
Al final de la seva carta també fa un agraïment al grup de persones que l'ha ajudat als que ella anomena com a "angels" i a tot el personal especialitzat que la va ajudar.
Nosaltres com a educadors socials podem ser un d'aquests "angels" i aportar el nostre granet de sorra en un futur i ajudar a dones maltractades com la autora d'aquesta impactant carta.
Que faries tu com a educador davant d'una situació com aquesta?
Pensa-hi!
Hola Alejandra,
ResponEliminatienes razón, este relato de vida es reaalmente impactante. De hecho, a mi la mayoría de relatos de vida en primera persona de vivencias tan duras me impactan y en muchos momentos me llenan de impotencia la soledad que pueden sentir las víctimas en tantos momentos de su vida, y el miedo!
Por eso entiendo que hable de aquellos que la ayudan de "angeles"! Es una sensación de agradecimiento infinito que alguien en una situación de vulnerabilidad tal, sienta que significa algo para alguien y la quieran ayudar.
En cualquier caso creo también que ha de existir cierto componente genético resiliente que la ayude a superar tanta cosa, pues de otro modo lo veo imposible.
Es muy sorprendente como puedes acabar víctima del que un día fue tu "príncipe". Siempre me ha sorprendido que pueda pasar! Y en cualquier caso también decirte que existe mucho más de lo que conocemos!
Por desgracia, lo que se acaba sabiendo son los casos mas extremos, pero hay tantos y tantos casos de maltrato verbal continuado que acaban anulando al otro y que no somos conocedores que asusta!
Me pongo a tu lado en decir que denuncien, claro, pero mas aún animo a que no dejen que eso llegue tan lejos, que lo hagan visible mucho antes, que pidan ayuda! Es muy posible que si superan la vergüenza de lo que significa reconocer no controlar una situación y de que tu vida no es lo que esperabas y de que tu pareja no es la pareja perfecta, se podrían reconstruir muchas historias cambiando radicalmente sus tormentosos finales.
Creo que es trabajo de toda persona y más aún de los padres, profesores y educadores sociales en especial, que enseñemos desde la infancia a decir: "Esto no esta bien, esto nome gusta, esto no lo quiero para mí" sin miedo a parecer una cobarde, más bien aprender que es un acto de valentía!
Saludos,
Irene Fernandez.